dijous, 23 de desembre de 2010

en català

El meu art, la meva cultura, la meva gent. Tot és en català. I sinó, per defecte en la seva versió original. Però aquestes ganes de trepitjar aquell que ja està estès a terra no m'agrada gens.

Últimament miro sempre que puc el cinema i la televisió en anglès, en versió original, l'autèntica. 

Per poder copsar molt millor l'accent, l'expressió, l'art de la interpretació, encara que sigui a través de la pantalla de la televisió.I déu n'hi dó la diferencia. 
Perquè em fa estar alerta i no perdrem res, ni l'idioma, ni la trama de la història. Perquè m'ajuda a practicar l'anglès (el d'Anglaterra, i el de  l'altre cantó de l'Atlàntic) i jo que no domino massa veig les diferencies que hi ha entre un i l'altre. Imagina't la intenció que hi posa la veu pròpia de l'actor en segons quins personatges!!!! i com ho malgastem amb un doblatge, que tot i ser correcte i ben fet, no aconsegueix la perfecció.

I sobretot perquè la possibilitat de conèixer millor un altre idioma em fa crèixer una mica més.

Però si cal la traducció, el doblatge, si us plau, en català!!!
Perquè és la meva llengua, perquè l'hem de protegir. I sense excepcions.

Cal una cop d'afecte. A Catalunya, en català. 

diumenge, 5 de desembre de 2010

esperant visitar coses noves

Llegir sobre art sempre ha estat un plaer per mi. Siguin revistes, llibres o guies de museus o ciutats. Sempre que puc, que trobo un article, una crítica sobre alguna exposició de qualsevol lloc del món, li dedico els meus cinc minuts.

Quan visito llocs sempre hi ha temps per trobar, buscar i comprar la guia en qüestió que serà la que em servirà per conèixer una mica més allò que he visitat. Tenir més informació, està més formada.

És veritat que des de fa un temps he frenat una mica en aixòde visitar i veure món, i de fet la causa d'aixó és que els meus viatges s'han reduit, i ara m'haig de conformar en llegir només el que es publica als diaris, a les revistes i a internet. I creure que el que diuen i publiquen és cert, però sense poder-ho veure amb els meus propis ulls.

Desitjant que això canvi-hi, m'agradaria fer un resum dels llocs on ara pordia ser:

Madrid, evidentment. On el gran Museu del Prado omple d'art en majúscules tot el que organitza. Allà ara trobem Rubens, Renoir, i el gran Velazquez . I a aa vorera de davant del Prado, trobem el Guernica, que sempre és un plaer per la vista. I hi ha encara el que no he pogut veure en persona: la nova CosmoCaixa, la nova ampliació del Prado, moltitud de galeries que s'em escapen.

Bilbao, amb el Guggeheim sempre temtador,que ens desafia amb la seva pell de titani. I en un museu més clàssic, més càlid, trobem la gran exposició del moment: la pintura holandes del segle XVII. I el meu gran amic i admirat Vermeer.

I més enllà hi pot haver Paris, La Haya, Londres, Roma, i tantes altres capitals que amaguen secrets que jo encara no he vist, i que m'esperen, d'això n'estic segura, perquè els vagi a gaudir un dia o altre.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Sagrada Família



Aquests últims dies una obra de Gaudí ha monopolitzat tots els mitjans: la Sagrada Família

Una icona de la ciutat de Barcelona, que ens identifica arreu del món.
Un temple impressionant, en tots els sentits de la paraula. Un temple que és l'expressió d'un geni, d'un país i també, mal que em pesi, d'una religió.
Però de fet la majoria de l'art que coneixem, que estudiem, que visitem, està lligat a una religió. I no ens ha d'estranyar. Senzillament hem de viure amb això i saber racionalitzar-ho.

Després d'aquesta visita tant publicitada, ara toca que el poble, creient o no, vagi a gaudir d'una obra que estic segura sobrepassa fins i tot la fe en Déu. Encara que Gaudí no volia trencar aquesta idea, volia anar més enllà, ell es considerava una eina més de la mà de Déu, que materialitzava aquesta fe a través de la pedra, la ingenieria i l'arquitectura. 

Ara ens toca a nosaltres anar-hi i veure-la i viure-la cadescú de la seva manera.

Si normalment les catedrals ja m'impresionen, imagineu-vos la Sagrada Família. Mirar cada columna, cada escultura, cada torre, cada símbol esculpit en aquelles pedres pot ser impressionant, una experiència molt grata!!!!!
Tinc ganes de visitar-la, d'anar entremig de japonesos i turistes d'arreu del món, i gaudir (conicidència de paraules) de la majestuositat d'aquest monument.

Si em vaig emocionar quan vaig entrar a Sant Pere del Vaticà, i no pas per la vessant religiosa, sinó artística. La contemplació de l'obra de Gaudí serà un gran esdeveniment.




divendres, 15 d’octubre de 2010

Comencem

Comencem, i per començar cal presentar-se. Qui ets i quins motius tens.

Sóc l'Estel i m'agrada l'art, i amb això ja ho dic tot. 

Perquè faig un blog així? 
Doncs per conèixer l'art, per tenir un espai propi dedicat a l'art exclusivament dins el meu mou virtual. Després del bloc personal, del blog del cabàs i del facebook, arriba el moment d'un bloc d'art. 
I sense pretensions, ni grans presentacions, tinc un altre espai per mi, per l'art, i m'agrada.

Benvinguts!!!!