Aquests últims dies una obra de Gaudí ha monopolitzat tots els mitjans: la Sagrada Família.
Una icona de la ciutat de Barcelona, que ens identifica arreu del món.
Un temple impressionant, en tots els sentits de la paraula. Un temple que és l'expressió d'un geni, d'un país i també, mal que em pesi, d'una religió.
Però de fet la majoria de l'art que coneixem, que estudiem, que visitem, està lligat a una religió. I no ens ha d'estranyar. Senzillament hem de viure amb això i saber racionalitzar-ho.
Després d'aquesta visita tant publicitada, ara toca que el poble, creient o no, vagi a gaudir d'una obra que estic segura sobrepassa fins i tot la fe en Déu. Encara que Gaudí no volia trencar aquesta idea, volia anar més enllà, ell es considerava una eina més de la mà de Déu, que materialitzava aquesta fe a través de la pedra, la ingenieria i l'arquitectura.
Ara ens toca a nosaltres anar-hi i veure-la i viure-la cadescú de la seva manera.
Si normalment les catedrals ja m'impresionen, imagineu-vos la Sagrada Família. Mirar cada columna, cada escultura, cada torre, cada símbol esculpit en aquelles pedres pot ser impressionant, una experiència molt grata!!!!!
Tinc ganes de visitar-la, d'anar entremig de japonesos i turistes d'arreu del món, i gaudir (conicidència de paraules) de la majestuositat d'aquest monument.
Si em vaig emocionar quan vaig entrar a Sant Pere del Vaticà, i no pas per la vessant religiosa, sinó artística. La contemplació de l'obra de Gaudí serà un gran esdeveniment.
